Com passar pàgina
a un llibre obert.
[Però ella era una pregunta
que havia de respondre]
Un somriure retòric
"Escriuré fins que comenci a escriure sobre el meu jo veritable" Sylvia Plath
Com passar pàgina
a un llibre obert.
[Però ella era una pregunta
que havia de respondre]
Li va fer saber
que les seves caricies
li travessaven la pell.
Ell va estarrufar-se.
Ella va grunyir.
[i es van adormir]
I just quan pren consciència
de la quantitat d’opcions
al seu davant,
se li acut
que no hi ha millor sentiment
que pensar que al capdavall
només en pot triar una.
Com si no n'hi hagués prou
amb les espines
de les roses del camí.
Just com cada cop
que sent que és a punt
d’arribar-hi,
en fuig.
No fos cas
que li agradés
[i s’hi volgués quedar]
Per poc que s’ho proposés
podria improvisar
una Nit inoblidable.
Avui, però,
el que de veritat
li ve de gust
és que el sorprenguin...
[i deixar-se seduir.]
A mi em sembla
que se'n va -això que fa ell-
mig enamorar,
el dia
que li va començar a pintar
les fulles que faltaven.
Li va oferir
els seus records.
Volia que descobrís
aquell algú
a qui ja mai coneixeria.
Els miracles no existeixen.
I em sembla tan evident
que no crec que calgui
insistir en el tema.
No és tant haver oblidat
que les històries d'aventures
són compatibles amb la poesia,
com no recordar
que a ell, precisament a ell,
mai li ha agradat Bukowsky.
I llavors, un dia,
t’adones que no saps quan
la vas començar a veure diferent.
Quants cops, just abans de rebelar-te,
t’has aturat a contar fins a deu....
per acabar saltant sense embranzida ?
Si escriu, si li escriu,
és només
(i entre altres coses)
perquè encara hi creu.
Tant de temps queixant-se
de com es mig-buidava,
i un bon dia va,
i comença a parlar
d'evaporació i condensació...
Sempre havia presumit
de ser de gel.
Quan la dona ardent
se li va acostar, però,
no es va desfer.
Llavors ella, incomprensiblement,
l’acusà de farsant.
De tant fixar la vista
en direcció al capvespre,
quasi oblida que el sol
no només es pon.
Sempre havia pensat
que els millors somnis
eren els que el despertaven
lentament.
Ara pensa que sempre
havia estat més o menys
equivocat.
Em queda el teu record,que no existeix,
i aquella nit aviat l'hauré oblidada.
Millor així.
Ets la història que mai podré explicar
perquè ni tan sols sé si és certa.
Sí. Millor així.
Tot i que no cal anar massa lluny per saber que la fi del món és invisible, de vegades, per molt il.lògic que pugui semblar el destí, passa que només la dansa secreta de dues mirades que es troben d’amagat trenca l’espera desordenada d’un conflicte que no acabava d’esclatar. En aquest precís moment, inesperadament, allò que creies invisible se’t planta al davant, i un dolor estrany, fluix, dolç, com irreal, converteix la certesa en hipòtesis. Llavors saps segur que ningú podrà esborrar mai l’instant que s’esdevé. El món sembla ser a segles de distància, la vida et comença a ploure davant dels ulls, i al teu voltant l’estertor del buit, el silenci més absolut, la cara muda d’aquell que fuig sense altra meta que la pròpia confusió, es barregen, per una ironia singular, amb una escalfor comfortable que et penetra dins del cap, convertint en senzill caminar sobre aigües poc profundes.
I tammateix no és amor. Perquè si aquesta fos només una història d’amor no valdria la pena explicar-la.
Un somriure de got llarg
El que més me'n va agradar?
Té la capacitat
d’aturar el temps
tanta estona com desitja,
i amb una lentitud desconeguda,
en un no res,
somriure.
(Petits detalls, sí, capaços de desballestar-te una vida.)
Diuen que és capritxós,
inconstant,
sovint extravagant...
I tot per tenir,
precisament,
clar allò que vol.
Cremar-se?
Qui ha dit res de cremar-se?
Ell fa temps que només
parla de desfer-se.
Cada cop n'està
més convençut:
El simple fet d'observar
afecta allò que observa ...
(Més del que Heisenberg creia)
Gola,
Luxúria,
Enveja,
Vanitat,
Ira,
Peresa,
Avaricia.
No és que tingui
els ulls petits.
És que riu molt.
No és ben bé l'atracció.
Probablement
tampoc la complicitat.
Ni tan sols,
amb tota seguretat, el sexe.
Al capdavall, diu,
és l'unica que l'enfronta
a les seves pors.
Té una part amagada.
De vegades tant
que necessita que algú
li recordi que hi és.
De vegades tant
que li agradaria oblidar-la.