divendres, 28 de gener de 2005

Una història per explicar

Sabates noves


M'assec al cafè, no fumo, llegeixo, ningú no em mira.
Jo tampoc busco ningú, però miro qui passa. Em faig el desentès tot ensenyant el perfil al vitrall... avui em sento una mica senyor.
Amb aire distingit respiro el matí, i em bec la llet amb calma tranquila i arrufo les celles, sempre amb el gest escaient.
Rere els vidres despullats m'impregno del silenci, de les veus de tothom, del gaudi del color, a totes voltes difús, de la finestra que s'entela, que m'acull el respir.

Em sento bé, creuo les cames, tot fent veure que no veig les mirades que em destorben, les que em miren els peus, en lloc de mirar-me als ulls.


Un somriure còmplice de "no-cal-buscar-tres-peus-al-gat"