No aspira, tampoc, ja no,
a comprendre'n les circumstàncies,
acceptar-ne les conseqüències.
Un somriure rectilini
"Escriuré fins que comenci a escriure sobre el meu jo veritable" Sylvia Plath
No aspira, tampoc, ja no,
a comprendre'n les circumstàncies,
acceptar-ne les conseqüències.
On no vol acabar d'arribar,
d'on no vol acabar de fugir.
Hi ha més dies que llonganisses,
però cada dia un de menys.
No és de vidre,
però el dia que es trenqui,
tot i que ningú sembli adonar-se'n,
ho farà en mil bocins.
Fins on no hi ha camins
tot
el porta a ella.
I quan més s'allunya,
més l'apropen les onades.
No pot evitar pensar
que està vivint,
en tercera persona,
la vida d'un altre.
Suposo que és (sic)
culpa de tots,
però avui
em fa vergonya
ser català.
Bategar-la més depressa ...
per gaudir-la més a poc a poc.
(i així fer-la més especial encara)
Rutina és
ni tan sols aturar-se
a pensar les paraules
que les han de despullar.
Ho ha arribat a veure tot
tan i tan clar,
que fins ell mateix
s'ha acabat sentint
transparent.
Fou en acompanyar-lo
de bracet al terrat,
que s'adonà de com
l'ofegava el celobert.
Li van advertir que tenia
un forat negre en lloc de cor.
Ella només veia
que atreia la llum.
...
I es va deixar xuclar.
Si no sabés el que busca
potser tindria excusa
per no valorar el que troba.
Pedres
a les butxaques.
Per un cop
que arriba a l'estació
a temps per l'últim tren,
i ni tan sols l'importa
ser a l'andana equivocada.
Al capdavall,
les Reines dels contes
tampoc són tan dolentes...
Cada cop que s'asseu
a mirar la vida com marxa,
només la veu passar.
Com si amb el nostre silenci
volguéssim proclamar
quelcom definitiu.
Si com havia deduït,
tot es reduís, simplement,
a una lluita
entre Einstein i Darwin,
el resultat
no seria sempre tan desigual.
Talment alçar la copa,
beure'n el vi,
i enfonsar-se,
dolça, plàcida,
verticalment,
en la seva llacor.
Mirall trencat,
promeses falses.
El somni s'ha acabat.
He vist ploure
sobre el mar,
i allò predible, avorrit,
m'ha arrencat un somriure.
O sigui
que l'amor
era això?
Diu
que estimant-la en silenci
la sent
bategar molt més a prop.
Quan menys jo sóc jo,
més ella és ella...
i quan més la somio,
més s'hi assembla.
Sota aquesta aparença,
algú, mort de por,
només vol que l'estimin.
Voldria cridar
que sóc aquí...
(vehementment)
Diuen que l'han vista,
que als matins
es posa encara
aquell somriure que un dia
li vaig regalar.
Tot i les nits que es regalen,
quan se'n torni a enamorar,
ho farà
de les tardes que encara
han de compartir.