"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem.
Per la mateixa raó, doncs, podriem creure que mai no serem
absolutament a prop d'aquells qui estimem. (...)
Ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que
mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals
no ens convenen els diàlegs."
(Albert Sánchez Piñol "La pell freda")
"Els motius que em van empenyer a iniciar aquest viatge
queden del tot desenfocats quan penso en els motius
pels quals desitjo que en algún moment conclogui".
(Albert Roca, "Penombra oriental")
"Qualsevol relació té com a mínim un dia bo de veritat. Vull dir que, per molt agre que es torni tot, sempre queda aquell dia. D'aquell dia, sempre en tens possessió. Aquell és el dia que recordes. Et fas vell i penses: home, si més no vaig tenir aquell dia; va passar una vegada. I penses que totes les variables es podrien tornar a alinear. Però no ho fan. No pas sempre. Una vegada vaig parlar amb una dona que va dir: "Sí, és el dia que vam tenir un àngel a tocar"."
Charles Baxter, "El festí de l'amor"
"Muere lentamente quien evita una pasión,
quien prefiere el negro sobre blanco,
los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones,
justamente las que rescatan el brillo de los ojos,
sonrisas de los bostezos,
corazones a los tropiezos y sentimientos.
Muere lentamente quien no arriesga lo cierto por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite,
por lo menos
una
vez
en
la
vida
huir de los consejos sensatos.
Estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor
que el simple hecho de respirar"
Pablo Neruda
Allargant la mà vers un nou plaer,
sortilegi de la imaginació,
fascinació bellugadissa,
et faré cançó.
Es miri com es miri,
el color del cristall
és el de menys.
Ella diu que ha estat un combat desigual, ell la contradiu.
Es miren, somriuen... ja hi tornen a ser!
El cas és que tota l'ànima que ell li bevia amb cada petó,
ella li tornava a xuclar amb cada abraçada.
El resultat no podia ser un altre:
La derrota per tots dos.
No, mai més el meu vers
cantarà per tu.
No. I ho dic, i no em reca,
i t'estimo, perquè si;
i ara deixa'm sol
que vull plorar
Els teus llavis buscant-me,
els meus deixant-se trobar,
la meva mà a la teva esquena,
i un calfred de nostàlgia...
No...
Amb tu mai hi ha petó de comiat...
Deu ser perquè mai acabes de marxar.
No ha estat cap somni. No.
No ho diguis.
La intensitat de les meves mirades,
de les nostres paraules,
del teu alè quan em besaves,
et desmenteixen.
L'una em diu "guapu",
i que amb aquesta bona planta dec lligar molt...
L'altra em diu que desperto passions,
i fa elucubracions
sobre el llistat de cibernautes
que han passat per les meves mans (sic)...
I jo, amb cara de circumstàncies,
no sé si pensar que són elles les ingènues
o jo el que va amb el lliri a la mà
Tot i que no et vull
en els meus versos,
no m'abstindré de descriure
l'olor de complicitat
que tant m'atrau,
l'anar i venir de paraules,
la vida en realitat.
"Tant per assolir la felicitat
com per tocar bé el clarinet
no n'hi ha prou només amb desitjar-ho:
cal perseverar, arriscar-se, perdre la por...
en definitiva, buscar-ho de debó."
(Woody Allen)
Sostingut en el buit
restaré immòbil
fins que em vulguis
fer ballar
Les nits s'allarguen,
els dies ... també...
"Que no sigui d'horitzó baix,
que em permeti volar..."
(i un gest, una paraula a temps
de tant en tant)
Algú podria definir-ho, millor?
