Desembolcallar-la.
[i un cop descoberta,
Tornar-la a embolicar]
Un somriure entre l'espant i la meravella
"Escriuré fins que comenci a escriure sobre el meu jo veritable" Sylvia Plath
Desembolcallar-la.
[i un cop descoberta,
Tornar-la a embolicar]
Benvolgudes,
representa que aquí,
l’únic cor que es trenca,
és el meu.
[ La literatura i jo agrairiem
que a partir d’ara, si més no,
fos així ]
La primavera va ser meravellosa.
L’estiu ara, però,
ja s’ha acabat...
En un pas de zebra només passa pel damunt de la part pintada. Per molt llargs que siguin només posa un peu a cada escaló. Camina esquivant les ombres del terra i si va per una acera sempre trepitja les rajoles fent a cada pas el moviment del cavall als escacs. Quan veu una línia, però, encara que només sigui de guix pintada al terra, l’única cosa que pot fer és travessar-la.
Quan saps que les estàs fent per última vegada, totes les coses, fins les més insignificants, tenen un altre significat. Potser per això i potser, també, perquè no podem evitar sentir una mena d’atracció romàntica per tot allò que és decadent, la millor manera que trobem de, posem per cas, passejar per Venècia és, precisament, pensar que s’enfonsa.
Quan se li va acudir que l’únic inconvenient de que el temps passés massa depressa era que les busques es separaven massa ràpidament, va adonar-se que crispar els punys només havia servit per rebregar els records de les puntes dels dits, i amb el ferm propòsit de no deixar que el paper es tornés a esgrogueïr, deixant de banda la promesa que s’havia fet de no tornar a suportar les històries d’amor, va decidir començar a mirar només, a partir de llavors, com una agulla s’acosta a l’altra fins passar-li pel damunt.
De tant pensar-la
quasi n'oblida
els petits detalls.