L'altre dia algú em parlava de bombolles. De que bé estaria de vegades poder-se ficar dins una bombolla i aïllar-se del món, que el temps no passés, que res ens afectés...
Jo, que sempre he tingut tendència a amagar el cap sota l'ala, em vaig imaginar una vida plena de bombolles, que se't van creuant en el camí, com parades de metro o marquesines on s'atura l'autobús. I cada bombolla seria una oportunitat d'amagar-se, si, però també, i sobretot, una oportunitat de guardar moments, d'estirar el temps quan s'està bé... una drecera en moments dolents...
Em va agradar la idea...
El que no vaig pensar és què passaria amb la bombolla en sortir-ne...
Un somriure
que ja fem tard
Fa 2 setmanes
2 comentaris:
El teu gat fa via i el meu l'he de pentinar.
Això d'Internet és un barri ben petit, pel que veig.
Quina sorpresa! El primer que hi diu la seva!
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada