No, que no t'enganyin els teus ulls, res és el que sembla, ni tan sols l'horitzó.
Avui no faig, avui desfaig. Destrueixo els rails que han resultat ser via morta.
Destrueixo la via que m'allunya de tu.
És culpa meva, jo, que sempre havia anat camp a través, sempre obrint camí, vaig deixar-me seduïr per la comoditat de camins traçats, de camins on no hi ha dreceres. I m'he sentit perdut, en veure que el camí no mena a tu, ni al que desitjo...
I em maleeixo, per no haver estat jo, per haver-me deixat portar, per la meva estupidesa.
No tornarà a passar. Espero que no sigui massa tard, que no siguis massa lluny. Espero saber trobar, ara si, el camí.
Un somriure desfent via
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada