Com si amb el nostre silenci
volguéssim proclamar
quelcom definitiu.
Un somriure a cara descoberta
"Escriuré fins que comenci a escriure sobre el meu jo veritable" Sylvia Plath
Com si amb el nostre silenci
volguéssim proclamar
quelcom definitiu.
Si com havia deduït,
tot es reduís, simplement,
a una lluita
entre Einstein i Darwin,
el resultat
no seria sempre tan desigual.
Talment alçar la copa,
beure'n el vi,
i enfonsar-se,
dolça, plàcida,
verticalment,
en la seva llacor.
Mirall trencat,
promeses falses.
El somni s'ha acabat.
He vist ploure
sobre el mar,
i allò predible, avorrit,
m'ha arrencat un somriure.
O sigui
que l'amor
era això?
Diu
que estimant-la en silenci
la sent
bategar molt més a prop.
Quan menys jo sóc jo,
més ella és ella...
i quan més la somio,
més s'hi assembla.
Sota aquesta aparença,
algú, mort de por,
només vol que l'estimin.
Voldria cridar
que sóc aquí...
(vehementment)
Diuen que l'han vista,
que als matins
es posa encara
aquell somriure que un dia
li vaig regalar.
Tot i les nits que es regalen,
quan se'n torni a enamorar,
ho farà
de les tardes que encara
han de compartir.