Tot i que no cal anar massa lluny per saber que la fi del món és invisible, de vegades, per molt il.lògic que pugui semblar el destí, passa que només la dansa secreta de dues mirades que es troben d’amagat trenca l’espera desordenada d’un conflicte que no acabava d’esclatar. En aquest precís moment, inesperadament, allò que creies invisible se’t planta al davant, i un dolor estrany, fluix, dolç, com irreal, converteix la certesa en hipòtesis. Llavors saps segur que ningú podrà esborrar mai l’instant que s’esdevé. El món sembla ser a segles de distància, la vida et comença a ploure davant dels ulls, i al teu voltant l’estertor del buit, el silenci més absolut, la cara muda d’aquell que fuig sense altra meta que la pròpia confusió, es barregen, per una ironia singular, amb una escalfor comfortable que et penetra dins del cap, convertint en senzill caminar sobre aigües poc profundes.
I tammateix no és amor. Perquè si aquesta fos només una història d’amor no valdria la pena explicar-la.
Un somriure de got llarg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada