En un univers de grisos, de matisos, de mescles...
l'encisadora, torbadora, desconcertant realitat
d'un món de blancs i negres purs,
d'extrems, de contrastos sense termes mitjos
no deixa de ser un bon estímul
per seguir veient els gots mig plens.
Abans creia que totes les cançons parlaven de mi.
Ara, però, que enlloc de seure a mirar la vida com passa
em dedico a passejar-hi agafats de bracet,
m'adono que el problema és només
que hi ha massa cançons tristes.
"Love is all a matter of timing.
It's no good meeting the right person...
too soon or too late"
(2046 de Wong Kar Wai)
¿Saps?
Un dia, potser, només potser,
em cansaré de jugar
i "ens" fabricaré
una oportunitat a mida.
Junto a las palmeras
luce solitario,
Y no estás tu...
Que les aparences enganyen?
De vegades, si...
Però ja em coneixes,
Sóc el que hi ha,
ni més ni menys...
I amb les meves virtuts,
amb els meus defectes,
et segueixo fent somriure.
(M'agrada)
M'estima, m'estima, m'estima, m'estima,
m'estima, m'estima, m'estima, m'estima,
m'estima, m'estima, m'estima, m'estima,
m'estima, m'estima, m'estima, m'estima,
m'estima, m'estima, m'estima, m'estima,
m'estima, m'estima, m'estima, m'esti...
La propera vegada que ens trobem
no facis que t'ho demani...
Només abraça'm, si,
i gaudim plegats el calfred
que ens pugi per l'esquena.
La passió ens exigeix,
però tenim por, molta por,
por de donar, por d’entregar-nos,
de deixar-nos anar;
d’ estimar-nos tant
que l’única sortida
sigui acabar odiant-nos.
Potser per això emmascarem
l’amor rera la còmoda
pàtina de l’ amistat.
Sortir? D’aquest laberint? Ara?
No ho sé, m’agrada pul.lular al teu voltant...
(borinot, em dius!)
Però un dia m’aturaré, et miraré,
i et diré "cap dona més, cap més amant".
Llavors tu em miraràs i em diràs
"cap home més, cap més amant",
i somriurem, i ja estarà,
no caldrà que ens diguem
que de nou ens hem tornat a enamorar...
Però ens ho direm, sí, perquè...
què és l’Amor sinó?
No, no parlem d’amor, ara no ...
que és fràgil,
fugaç,
mortal…
M’estimo més jugar
a emmordassar els sentiments,
al plaer efímer
de la innocència perduda.
Ja ens enamorarem
de nou més endavant...
Tot i que en una pantalla,
a les paraules tristes
hi segueixo veient
llàgrimes de tinta.
M'entesto a contradir
qui em priva de morir,
del meu desig violent
de dolls de sang, de poesia.
"Em preocupes, no ho nego, però també somric,
conec el teu joc, com mous les peces,
com redimensiones el taulell...
M'agrada que siguis així, m'inquieta, em fascina...
ets el meu millor invent, ets... simplement (com) jo".
El jaç de pètals
ens brinda el vi
que ens clou els ulls
No. Mai he cregut en impossibles...
"Solquem l'atzar
buscant racons d'esperança,
però en calma o en tempesta
perdem la vastitud
rere onades que cavalquen
mars d'ingratitud."
El que escolta, el que mira, el que parla,
el que abraça, el que besa,
el que somriu, el que aconsella, el que sent...
el que hi és.
Et fiques a tots els llits del món buscant el meu.
Ho sé, ho saps, però mai ho reconeixerem.
Tampoc cal. A tots dos ens encanta
lamentar-nos de les oportunitats perdudes.
Fins i tot en això som iguals.
Com la pastanaga de l'ase,
com la sardina de la foca,
com el caramel pel nen que es porta bé.
Avui sóc un premi a la constància,
i si, em senta bé el paper d'home objecte...
Un home salta per la finestra, potser per atrapar un estel,
però ho paga amb la mort...
Afortunadament, no tots els somnis són inabastables...
"Encisat davant de la seva pròpia imatge,
Narcís no s'adonava que era ell mateix
el que s’esvaïa davant els inútils
intents de besar-se."
Hi ha escales
impossibles de baixar
després de la tercera caipirinha...
Ara que ben mirat,
tampoc ens calen excuses, no?
Paraules, si,
que s'encenen cada vespre
dalt de l'escenari,
trèmules, llunyanes
recreant
moments ingenus.
Em reclamen,
m'afalaguen,
No m'hi sé acostumar
