-Vols?
-Vols que vulgui?
-Vols que vulgui que vulguis?
-Vols que vulgui que vulguis que vulgui?
.........................................
I així fins adonar-se
que potser no saben què volen,
però sí que es desitjen.
Al capdavall,
què és un laberint
sense minotaure?
És introvertida i insòlita.
Viu en un univers estrany,
impossible de contenir
en els límits de la decència,
on sembla que el temps
pugui anar endavant, endarrere,
o fins i tot aturar-se en qualsevol moment.
Després de veure [i escoltar]
el missatge del Molt Honorable,
he arribat a la conclusió
que a CiU i a mí ens passa el mateix:
Massa bon partit per no trobar nòvia!
Recordo aquell estiu
en què cada dia
tenia el seu nom.
Tot just un any després
les engrunes del camí
eren un bon pretext per tornar-hi.
No hi vaig anar més.
De tant separar el gra de la palla
no la veu al seu propi ull.
[Molt menys a l’aliè, és clar]
Només barrejant
cendra i aigua
no es moldeja
cap au fènix.
A preguntes impossibles,
respostes evidents.
No em demanis la lluna
[sense lloc on poder-la guardar]
Les nostres limitacions
ens defineixen.
Els nostres límits
ens difuminen.
Quan més s’afanya
a allunyar un dilluns,
abans li arriba el següent.
De tant mirar les coses
d’una manera diferent,
va aprendre a veure’ls-hi.
Quan no sap on fugir
li agrada venir a seure aquí
[lluny de les gàrgoles]
a perdre la fe en la humanitat.
Com si l’única meta
fos sobreviure,
es limita a anar
esquivant el destí.
Si una cosa tenen els impossibles
és que són altament improbables.
Hi ha dies que no pesen.
[Cosa que no sé fins a quin punt
és bona o és dolenta]
Si tan sols em llegissis
les línies de la mà ...
En l’estona que dura un cigarret
el món pot deixar de girar
[i llavors apagar-se]
Concentrar-se només
en tots els altres sentits.
... I seguir-la
[des]vetllant encara.
Desembolcallar-la.
[i un cop descoberta,
Tornar-la a embolicar]
Benvolgudes,
representa que aquí,
l’únic cor que es trenca,
és el meu.
[ La literatura i jo agrairiem
que a partir d’ara, si més no,
fos així ]
La primavera va ser meravellosa.
L’estiu ara, però,
ja s’ha acabat...
En un pas de zebra només passa pel damunt de la part pintada. Per molt llargs que siguin només posa un peu a cada escaló. Camina esquivant les ombres del terra i si va per una acera sempre trepitja les rajoles fent a cada pas el moviment del cavall als escacs. Quan veu una línia, però, encara que només sigui de guix pintada al terra, l’única cosa que pot fer és travessar-la.
Quan saps que les estàs fent per última vegada, totes les coses, fins les més insignificants, tenen un altre significat. Potser per això i potser, també, perquè no podem evitar sentir una mena d’atracció romàntica per tot allò que és decadent, la millor manera que trobem de, posem per cas, passejar per Venècia és, precisament, pensar que s’enfonsa.
Quan se li va acudir que l’únic inconvenient de que el temps passés massa depressa era que les busques es separaven massa ràpidament, va adonar-se que crispar els punys només havia servit per rebregar els records de les puntes dels dits, i amb el ferm propòsit de no deixar que el paper es tornés a esgrogueïr, deixant de banda la promesa que s’havia fet de no tornar a suportar les històries d’amor, va decidir començar a mirar només, a partir de llavors, com una agulla s’acosta a l’altra fins passar-li pel damunt.
De tant pensar-la
quasi n'oblida
els petits detalls.
