Musses rosses de llavis esquinçats s'arrosseguen, com boira damunt l'asfalt.
Les crides.
Les ombres s'esvaeixen com l'alè, i crides, respires, en udol de vent, en panteix de lluna buida.
Ardències ràpides que et planyen dolçament. Alleujament de luxe magre.
Amb ulls tristos em dius que mai havies estat tan feliç. No m'enganyes.
La fressa excessiva de ferros que grinyolen no és cap recés, és porta oberta, somriure rígid, amor groller, llavis pintats.
Un somriure compassiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada