Quimèrics rampells de tendresa
passen de puntetes pel meu cap
i esclaten en rialles ploraneres.
És la nostàlgia...
Un somriure a qui no espanta el camí al seu davant
que ja fem tard
Fa 3 dies
divendres, 29 d’abril del 2005
Alone in the rain?
Un somriure a qui no espanta el camí al seu davant
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada