Es veu que qui la va batejar com la ciutat de l’amor, deia que a Paris les morts petites ho eren una miqueta menys, de petites; i la veritat és que, tot i que avui en dia per ofegar-se en absenta no calgui sortir del Marsella, o que per mirar affiches de notredames del Moulin Rouge bellugant el pompidou el millor lloc sigui el museu d’Albi, (que és a trenta minuts de Tolouse i a mitja hora de Lautrec), el cendrer de qualsevol habitació de qualsevol pensió de la Gare du Nord encara és el lloc on més picant és l’olor dels Gauolises que es consumeixen -i es consumen- a l’acte. I és que Paris, més que un Veuve Clicquot i gambes al Maxim’s o un passeig amb bicicleta -sense mans- per Montmartre amb l’Amélie Poulain, és, sobretot, sobretot, la Juliette Binoche esperant-te al capdamunt d’unes escales massa estretes per pujar-les de bracet, mentre el piano de Belle du Jour es lamenta per sota una porta.
Un somriure de got llarg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada