De vegades, com que en el fons no són més que quatre parets, resulta que, tot i que tanquis bé les finestres, hi ha cases massa petites per amagar secrets massa grans.
Potser per això, i potser, també, perquè en una alquímia inversa l’or esdevé plom, quan començà a plorar per coses que ni tan sols sabia que sentia, i amb l’excusa que dues mirades no poden creuar-se quan una mira d’amagat, tot i no tenir tenir massa clar si calia deixar de ser la persona que era per poder trobar la que havia de ser, va decidir que la gràcia de tornar a començar era, precisament, tenir-ho tot per fer una altra vegada.
I és que al capdavall, -això ho dic jo- pensar que no som més que les nostres pors és un bon motiu per vèncer-les.
Un somriure... verd (?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada