De tant mirar les coses
d’una manera diferent,
va aprendre a veure’ls-hi.
Un somriure amb perspectiva
"Escriuré fins que comenci a escriure sobre el meu jo veritable" Sylvia Plath
De tant mirar les coses
d’una manera diferent,
va aprendre a veure’ls-hi.
Quan no sap on fugir
li agrada venir a seure aquí
[lluny de les gàrgoles]
a perdre la fe en la humanitat.
Com si l’única meta
fos sobreviure,
es limita a anar
esquivant el destí.
Si una cosa tenen els impossibles
és que són altament improbables.
Hi ha dies que no pesen.
[Cosa que no sé fins a quin punt
és bona o és dolenta]
Si tan sols em llegissis
les línies de la mà ...
En l’estona que dura un cigarret
el món pot deixar de girar
[i llavors apagar-se]
Concentrar-se només
en tots els altres sentits.
... I seguir-la
[des]vetllant encara.
Desembolcallar-la.
[i un cop descoberta,
Tornar-la a embolicar]
Benvolgudes,
representa que aquí,
l’únic cor que es trenca,
és el meu.
[ La literatura i jo agrairiem
que a partir d’ara, si més no,
fos així ]
La primavera va ser meravellosa.
L’estiu ara, però,
ja s’ha acabat...
En un pas de zebra només passa pel damunt de la part pintada. Per molt llargs que siguin només posa un peu a cada escaló. Camina esquivant les ombres del terra i si va per una acera sempre trepitja les rajoles fent a cada pas el moviment del cavall als escacs. Quan veu una línia, però, encara que només sigui de guix pintada al terra, l’única cosa que pot fer és travessar-la.
Quan saps que les estàs fent per última vegada, totes les coses, fins les més insignificants, tenen un altre significat. Potser per això i potser, també, perquè no podem evitar sentir una mena d’atracció romàntica per tot allò que és decadent, la millor manera que trobem de, posem per cas, passejar per Venècia és, precisament, pensar que s’enfonsa.
Quan se li va acudir que l’únic inconvenient de que el temps passés massa depressa era que les busques es separaven massa ràpidament, va adonar-se que crispar els punys només havia servit per rebregar els records de les puntes dels dits, i amb el ferm propòsit de no deixar que el paper es tornés a esgrogueïr, deixant de banda la promesa que s’havia fet de no tornar a suportar les històries d’amor, va decidir començar a mirar només, a partir de llavors, com una agulla s’acosta a l’altra fins passar-li pel damunt.
De tant pensar-la
quasi n'oblida
els petits detalls.
De vegades, com que en el fons no són més que quatre parets, resulta que, tot i que tanquis bé les finestres, hi ha cases massa petites per amagar secrets massa grans.
Potser per això, i potser, també, perquè en una alquímia inversa l’or esdevé plom, quan començà a plorar per coses que ni tan sols sabia que sentia, i amb l’excusa que dues mirades no poden creuar-se quan una mira d’amagat, tot i no tenir tenir massa clar si calia deixar de ser la persona que era per poder trobar la que havia de ser, va decidir que la gràcia de tornar a començar era, precisament, tenir-ho tot per fer una altra vegada.
I és que al capdavall, -això ho dic jo- pensar que no som més que les nostres pors és un bon motiu per vèncer-les.
Es veu que qui la va batejar com la ciutat de l’amor, deia que a Paris les morts petites ho eren una miqueta menys, de petites; i la veritat és que, tot i que avui en dia per ofegar-se en absenta no calgui sortir del Marsella, o que per mirar affiches de notredames del Moulin Rouge bellugant el pompidou el millor lloc sigui el museu d’Albi, (que és a trenta minuts de Tolouse i a mitja hora de Lautrec), el cendrer de qualsevol habitació de qualsevol pensió de la Gare du Nord encara és el lloc on més picant és l’olor dels Gauolises que es consumeixen -i es consumen- a l’acte. I és que Paris, més que un Veuve Clicquot i gambes al Maxim’s o un passeig amb bicicleta -sense mans- per Montmartre amb l’Amélie Poulain, és, sobretot, sobretot, la Juliette Binoche esperant-te al capdamunt d’unes escales massa estretes per pujar-les de bracet, mentre el piano de Belle du Jour es lamenta per sota una porta.
Divertit, temptador,
sorprenent...
[Sovint, fins i tot,
inadequat]
No trigaria a descobrir
que el pitjor
d’enfrontar-se a un fantasma
és adonar-te
que allò que [no] pots vèncer
és real.
El realisme desmenteix
la grandesa tràgica
de la passió.
Una relació en
defineix una altra.
[Tot i que per fora
no semblin
ni millors ni pitjors]
L’autèntica paradoxa
és que sigui [precisament]
en aquest gran decorat
que l’envolta
on més real ho veu tot.
Com passar pàgina
a un llibre obert.
[Però ella era una pregunta
que havia de respondre]
Li va fer saber
que les seves caricies
li travessaven la pell.
Ell va estarrufar-se.
Ella va grunyir.
[i es van adormir]
I just quan pren consciència
de la quantitat d’opcions
al seu davant,
se li acut
que no hi ha millor sentiment
que pensar que al capdavall
només en pot triar una.
Com si no n'hi hagués prou
amb les espines
de les roses del camí.
Just com cada cop
que sent que és a punt
d’arribar-hi,
en fuig.
No fos cas
que li agradés
[i s’hi volgués quedar]